El vidre a la nostra comarca no va arribar fins a l’època dels ibers, en una datació ampla que hom pot situar entre els segles V i III aC, però no va ser fins a l’època romana, concretament des de mitjan segle I aC i el segle II dC quan tingué la màxima difusió
Tot i això, a les troballes enregistrades el vidre hi tenia un percentatge més aviat discret. A aquesta dada també hi podria haver contribuït el fet que es tracta d’una matèria que, des de sempre, ha tingut una alta capacitat de reciclatge, fins al punt que coneixem l’existència d’un cert comerç de vidre trencat ja des de ben antic. De tota manera, les dades que actualment tenim ens permeten veure com Mataró (antiga Iluro) i la comarca (parcialment enquadrada dins la Laietània) es trobarien immersos dins els corrents econòmics i comercials de l’Imperi Romà. Això va fer que arribessin produccions fabricades en indrets força allunyats.
Època preromana
Tot i que en aquest moment històric els objectes de vidre solien ser força escassos, hi ha diverses troballes de fragments del que es coneix com vidre fenici. Tots ells han estat localitzats a la zona de Cabrera de Mar. Bàsicament la major part de fragments correspondrien als característics petits ungüentaris de vidre blau cobalt opac amb decoració policroma de línies horitzontals en ziga-zaga. També hi ha denes de collaret i petits vidres per anar encaixats en anells, joies, etc.
Època romana
L’any 1961, Marià Ribas i el seu grup de col·laboradors van iniciar l’excavació arqueològica pròpiament dita de les restes romanes de la masia Llauder a Mataró. Com sabem, la magnitud de la descoberta fou de tal importància que la zona central del jaciment, on estava ubicada la pars urbana de la vil·la, fou declarada, l’any 1964, Monumento histórico-artístico de interés nacional. Aquesta declaració, tot i que hi atorgava una protecció jurídica, no fou obstacle perquè, anys més tard, el Ministerio de la Vivienda, des de Madrid, tirés endavant el projecte constructiu del Polígono Espartero. Es va respectar la zona central, però tot l’entorn, inclosa la torre de defensa del segle XVI, fou rebaixat i destruït per les màquines. Marià Ribas va poder fer-ne el seguiment i gràcies a això coneixem aproximadament el que es va destruir.
El 1970, es va produir la descoberta d’un conjunt de quatre forns de vidre que foren documentats en planta. Davant la urgència dels treballs, només fou possible excavar-ne un. Així es pogué documentar com, coincidint en l’espai dels angles interns, hi havia, en cada un, un tambor de columna de pedra de Montjuïc. No sabem si podia haver estat emprat per sustentar el gresol dins el forn. Es va poder copsar com els murs, o parets laterals, estaven fets a base de tovots d’argila i rajols, i la base o fonament, amb pedres. Al seu interior s’hi trobà una gruixuda capa de cendres. Aquestes poques dades i la resta de detalls en els dibuixos són els que va deixar documentats Marià Ribas, tant en les seves publicacions com en el diari d’excavació que minuciosament anotava. Amb la immediata destrucció de les restes dels forns es va perdre l’oportunitat de conèixer més dades del que podria haver podria haver estat, potser, el principal centre productor de vidre d’aquesta zona.
Diari d’excavacions en què l’arqueòleg Marià Ribas dibuixà la planimetria de la ubicació dels forns de Torre Llauder amb els amidaments dels murs estructurals, que malauradament no es van conservar. Col·lecció Maria Dolça Ribas. Detall de les restes d’un forn de vidre de Torre Llauder. Arxiu del Centre d’Estudis d’Arqueologia i Història de Mataró. Mostra de fragments de vidre procedents de la vil·la de Torre Llauder JFCR.
Torre Llauder ens ha proporcionat el conjunt més nombrós de peces de vidre (encara que fragmentades). Es difícil poder assegurar quines haurien estat produïdes en el seus forns. Podem suposar, gràcies a les troballes en les excavacions, que s’hi devien fabricar tessel·les de vidre de colors: blau marí, verd maragda, groc llimona i translúcides. Aquesta activitat, hom creu que estaria destinada a la seva comercialització, ja que en els paviments musivaris de la vil·la rarament podem veure alguna tessel·la de vidre. Les fitxes de vidre per a jocs també podien haver estat fetes aquí, com també les plaques de vidre pla per a finestres. Hem localitzat peces de vidre pla de mides força excepcionals, que podien arribar a fer 60 x 60 cm aproximadament. La seva fragilitat coadjuva a favor de la possibilitat d’una producció local.
Altres fragments de peces trobades van ser: peus de copes, fragments de plats i vasos, ungüentaris o també dits balsameres, etc.
Ungüentaris o balsameres trobats a Iluro. MdM.
El vidre a les vil·les romanes de la comarca
A part del cas excepcional de Torre Llauder, on es va documentar un conjunt de forns que posaven en evidència que es tractava d’una indústria vidriera d’una certa rellevància, tenim notícies d’altres forns o petits obradors on es treballava el vidre en algunes vil·les. En alguns d’aquests llocs, Ribas ens indica que s’han trobat restes de forns, fragments de gresols amb vidre fos enganxat, escòria de vidre i pasta de vidre mig fos (Ribas 1949: 3; Prevosti, 1981: 503). Són els casos del Morrell a Sant Andreu de Llavaneres, a Cirera (prop de can Llobet), a Figuera Major i a can Rafart, aquests tres darrers en el terme de Mataró. Més febles són les notícies amb indicis d’una probable activitat vidriera, tal com veiem a la Partida de les Fosses o Clotes (entre Premià de Dalt i Teià) i a la vil·la del Sant Crist de Cabrils (Prevosti, 1981: 35).
Peça elaborada a partir de la tècnica millefiori. JFCR. Penjoll de vidre fabricat a la regió Síria-Palestina i trobat a Alarona. Eren freqüents a l’antiguitat les joies de vidre imitant pedres precioses. JFCR. Vora de bol decorat a la mola, amb la inscripció “PETRVS”, trobat a can Cruzate en els estrats corresponents a l’Alarona tardoantiga. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.
A la part alta del poble de Cabrera de Mar ens trobem amb el jaciment de can Modolell, en el qual s’ha documentat l’existència d’un lloc de culte o santuari dedicat al déu Kautes-Mitra, com també les restes d’una vil·la romana. D’aquí provenen diversos ungüentaris o balsameres de vidre sencers, probablement producte d’ofrenes a aquesta deïtat.
En el terme de Cabrils hi havia la vil·la romana del Sant Crist. Allà es pogueren recollir diversos fragments que correspondrien a peces de vidre de taula que podem datar al segle I dC, com el bol de costelles (forma Isings 3).
A Sant Andreu de Llavaneres trobem la vil·la romana de can Sans. D’aquí, suposadament, provenen alguns fragments de vidre d’entre els quals podem destacar un fragment de vora d’un excel·lent vas de vidre millefiori (forma Isings 2).
Fragment de vora de vas de vidre millefiori, trobat a can Sans de Sant Andreu de Llavaneres. MdM.
D’Alella, més concretament del jaciment de can Llinàs, provenen diversos fragments de peces. Veiem com a vidres de taula, un fragment de vora d’un bol decorat amb costelles (forma Isings 3) i fragments de vores de vasos hemisfèrics (formes Isings 42 i 43) i de parets verticals.
Fragments d’ungüentari fet a motlle, decorat amb la testa de Medusa, de fabricació siriana recuperats a can Llinàs d’Alella. JFCR. Gerra i vas de vidre trobats en un enterrament de can Bel a Pineda de Mar. JFCR.
Als afores d’Argentona, i situada relativament prop del camí de Parpers, es trobaria la vil·la romana de can Blanc. Els fragments de vidre que es van trobar entre el materials corresponien a peces de vaixella de taula, concretament d’un vas imitatiu de la Sigillata (forma Isings 2).
Menys rellevants, pel que fa a les troballes, serien els casos del Morè de Sant Pol, on s’han trobat uns quants fragments de vores de vasos de vidre (Járrega 1997: làm. 47,52, 29 i 30); el jaciment de l’Horta Farrerons a Premià de Mar, on s’ha constatat la troballa de diversos fragments de vidre d’època tardana, entre ells la vora d’un bol (forma Foy 21);l’abocador del Sot del Pi, a Premià de Dalt, amb diversos fragments de vasos (Montlló et al., 1998: 82 i 100). També a can Sentromà, a Tiana (Guitart, 1970: 133, 22), on hi ha diversos fragments, entre els quals destaca la vora d’un vas de vidre, probablement d’un cantharos (forma Isings 38).
Ha quedat ben palès, com sobretot s’ha vist amb la presència de peces d’època romana, com la forta expansió del comerç, especialment per via marítima, va propiciar l’arribada fins aquí no solament de vidre de taula i usual, sinó també dels productes de vidre més luxosos i preuats de l’Imperi, i que, evidentment, anaven dirigits cap a unes clienteles benestants. Els fragments documentats en són una mostra. Així, aquestes peces de vidre (millefiori, vidre mosaic i vidre gravat a la mola), a més de ser objectes de luxe, esdevenien objectes de prestigi per als seus propietaris.
Fins aquí, com hem pogut veure, no seria desencertada l’afirmació que, llevat del parèntesi de l’alta edat mitjana, les arrels de la tradició vidriera de la comarca del Maresme podrien estar assentades a l’època romana. La vil·la de Torre Llauder va arribar a ser, sens dubte, un centre productor amb certa capacitat exportadora. La destrucció de les restes va constituir la pèrdua d’una magnífica oportunitat d’estudiar amb detall un conjunt de forns irrepetible. Així mateix, altres vil·les, pels testimonis que ens han arribat, en algun moment també haurien tingut activitat productora.
Vidres i vidriers del 1500 al 1800
Es desconeix, de moment, què va passar amb l’elaboració vidre des de la fi de l’Imperi romà i durant bona part de l’edat mitjana. Fins al final del segle XV no es disposa d’informació escrita que aporti una mica de llum al respecte.
Vista d’una instal·lació per a l’elaboració de vidre excavada a Sabadell. Jordi Roig, 2014.
Des de l’inici del segle XX, moltes publicacions s’han fet ressò de la qualitat del vidre català. Des de Barcelona, els mercaders de la ciutat, en connivència amb els d’altres viles maresmenques, van fer bons negocis encarregant-se de fer arribar aquest preuat producte fins als llocs de consum.
La qualitat del vidre català ha estat l’origen d’algunes grans col·leccions, una part de les quals ha nodrit el fons que posseeix el Museu del Disseny (Barcelona). Així mateix són molt importants la col·lecció privada de vidre del Museu de Peralada i la del Cau Ferrat (Sitges). Hi ha destacades col·leccions de vidre català als grans centres museístics mundials: el Louvre (París), Victoria & Albert Museum (Londres), Corning Museum of Glass i Metropolitan Museum of Art (Nova York), Museu de l’Hermitage (Sant Peterburg) i Le Grand Curtius (Lieja), per esmentar-ne els més coneguts.
Sovint s’ha donat el cas que grans obres de vidre català s’han atribuït erròniament a la producció veneciana, la de més prestigi del seu moment. Han estat els investigadors del vidre català els que han pogut desfer aquest equívoc, especialment gràcies a les aportacions fetes durant les darreres dècades.
Les fonts històriques que permeten conèixer la producció de vidre a Mataró són, principalment, les troballes arqueològiques, les peces que es conserven a diverses col·leccions públiques i privades, la documentació escrita (notarial i parroquial), les pintures i els gravats antics i, per a les èpoques més recents, també les fons orals.
Existeix documentació escrita o evidències arqueològiques que demostrarien la producció de vidre durant el segle XIV en, almenys, tretze poblacions catalanes. El segle XIV és un punt de partida, perquè és quan els registres notarials comencen a ser abundants. En aquest tipus de documentació és on es pot trobar la informació necessària, rarament en els pergamins del segle XIII o anteriors.
Molts dels centres productors de vidre d’època baixmedieval estaven situats en el medi rural, a prop de les grans masses forestals, lluny dels principals centres consumidors, però suficientment ben comunicats amb ells. Un factor clau per entendre la situació dels forns a prop dels boscos era la necessitat d’abaratir al màxim els costos de producció, especialment pel tema del proveïment de la matèria primera fonamental: la llenya. La pagesia es podia dedicar a la producció de vidre aprofitant els moments de l’any en què les activitats agrícoles requerien menys feina. També hi devia jugar un paper destacat el fet que aquesta producció rural escapava del rígid control gremial.
El vidre barceloní del segle XIV ha estat localitzat en excavacions arqueològiques del sud de França, i això malgrat que també es va elaborar vidre en una bona colla de poblacions a l’altre costat dels Pirineus.
El desenvolupament urbà i l’augment del nivell de vida de la població devien afavorir el consum d’objectes de vidre a les llars catalanes. Podem reconèixer els tipus de peces que s’elaboraven aleshores no solament pels fragments que es troben en jaciments arqueològics –una part del vidre trencat ja es reciclava– sinó també perquè estan representades en retaules d’esglésies. Potser l’exemple més divulgat és la representació del Sant Sopar que es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Al segle XV, les localitats del Maresme i rodalies on consta la producció de vidre són Badalona, Barcelona, Granollers, Mataró, Montcada, i Vallromanes. Aquesta producció baixmedieval, especialment la del segle XV, si va ser important, no va assolir el nivell artístic de les produccions de la segona meitat del segle XVI i del primer terç del XVII.
Mapa de la localització de centres productors de vidre catalans relacionats amb Mataró. En el mapa s’observa que força poblacions vidrieres estan relacionades amb la ciutat de Mataró. Probablement Mataró aglutinava la producció de tots aquests forns per comercialitzar-la a través de Barcelona a tota la península. Elaboració Josep Antoni Cerdà.
Durant la bona època del vidre català fet a la manera de Venècia consta l’elaboració de vidre a Barcelona, Mataró, Dosrius, Vilassar, Vallgorguina i Teià, a més d’altres poblacions fora del Maresme. Ara bé, seria necessari poder distingir entre les poblacions que elaboraven vidre de forn i les que feien vidre de llum, i, pel que fa a les primeres, entre les que elaboraven vidre cristal·lí i les que feien vidre comú.
En el moment en què la producció i comercialització de vidre va constituir un negoci que movia grans capitals, l’estructura productiva va canviar radicalment. El centre d’organització de la producció i del comerç es va situar al voltant de Barcelona, i es va establir un interessant binomi entre la capital catalana i Mataró, que va durar mentre el comerç del vidre va constituir una bona inversió.
És interessant constatar la relació que es va establir entre els vidriers mataronins i els d’altres centres catalans productors de vidre, com Rajadell, Torelló, Santa Coloma de Farners, l’Albi, la Pobla de Cérvoles, Dosrius i Vilassar, relació que caldria analitzar amb més detall.
El comerç del vidre mataroní, i també el del vidre elaborat a altres centres productors com Dosrius o Vilassar, estava estretament vinculat a la ciutat de Barcelona, on residien vidriers comerciants encarregats de fer arribar aquest fràgil producte fins als mercats més exigents. Per aquest motiu, per la importància de Barcelona com a centre distribuïdor de vidre maresmenc, és del tot necessari conèixer, també, la producció barcelonina.
Fragment d’un contracte per a la fabricació d’un forn de vidre a Barcelona (1657). AHPB. Documents que acrediten el comerç de vidre català amb Madrid. AHPB.
A Mataró, es constata una primera etapa que comprèn des del final del segle XV fins al primer terç XVI. Les primeres referències al vidre fet a Mataró daten de finals del segle XV. S’esmenten al Llibre de Verbals, del batlle de Mataró (1480-1487), estudiat per Roser Salicrú (Salicrú, 2008). En els anys 1485-1486 s’esmenta el forn de vidre a la vila, propietat de Francesc Planes i Jaume Saverters, aquest darrer, ciutadà de Barcelona, i els noms dels vidriers del forn de vidre: Bernat Serra (vidrier de València), Antoni Gras (vidrier de Piera), Gaspar Planes i Jaume Torra, que fou deixeble de Francesc Saverters, vidrier, també natural de Piera. El 1486, els propietaris del forn de vidre de Mataró eren Francesc Planes i Jaume Saverters, ciutadà de Barcelona però resident a Mataró. El 1495 s’autoritzà un segon forn de vidre a la vila.
La segona etapa comprèn dels del segon terç del segle XVI fins a mitjan segle XVII. Correspon a l’època de màxim esplendor. Els vidriers mataronins estableixen relacions amb vidriers d’altres localitats catalanes. Entre 1573 i 1608 tingueren lloc els establiments de forns de vidre de vidriers mataronins a Rajadell, Torelló (1577), Santa Coloma de Farners; l’Albi (1608) i la Pobla de Cérvoles.
A més de Mataró, estaven en funcionament altres forns de vidre a Santa Perpètua de Mogoda, Dosrius i Vilassar.
Entre els anys 1590 i 1610 s’han documentats els noms de més de seixanta vidriers a Mataró i a la seva rodalia: Vilassar, Dosrius, Vallgorguina i Teià.
Els anys 1631-1638, el rector Folquer afirmà que el vidre de Mataró s’enviava a Barcelona, Madrid, Castella, França i altres parts, i que hi havia tres forns de vidre a la vila. El 1632, el virrei Ferran d’Àustria es va desplaçar fins a Mataró per veure fabricar vidre.
La tercera etapa comprèn des de mitjan segle XVII fins al segon quart del segle. XIX. Si bé a la segona meitat del segle XVII i l’inici del XVIII la producció de vidre a Mataró encara tingué una certa importància, després de la Guerra de Successió s’encetà una etapa de decadència que es va perllongar fins al segon quart del segle XIX, quan es va iniciar una nova etapa coincidint amb la incipient revolució industrial. Molts vidriers procedents de forns de vidre d’altres indrets de Catalunya es desplaçaren fins a Mataró per a treballar en la producció de vidre. Venien de sant Andreu d’Alfar, Rajadell, Fulleda i altres localitats catalanes.
Sabateta de vidre feta a la manera com es feien a Mataró a finals del segle XVI i primeres dècades del segle XVII. MEV.
Saler de vidre fet a la manera com es feien a Mataró a finals del segle XVI i primeres dècades del segle XVII. MEV.
La crisi del vidre mataroní va molt lligada a la crisi general que van viure molts països d’Europa durant el segon quart del segle XVII. La caiguda de la demanda de vidre de qualitat va truncar aquesta activitat manufacturera.
El vidre cristal·lí català depenia molt del mercat internacional, com hem dit. Mentre aquest mercat va necessitar productes de qualitat, els productors i comerciants de Mataró i de Barcelona es van dedicar a satisfer aquesta demanda, exportant grans partides de vidre cap a l’interior peninsular, fent acte de presència a les fires de Medina del Campo, abastint la cort de Madrid i fent trameses de vidre cap a Lisboa, des d’on seguia la ruta fins al mercat americà.
El producte elaborat era car, però d’alta qualitat i es pagava bé, però a partir dels anys trenta del segle XVII, en perdre’s aquest mercat va caldre reduir les despeses de producció. El mercat local o regional no era prou potent com per absorbir la producció de luxe.
La qualitat del vidre se’n va ressentir. A partir d’aleshores es detecta una nova etapa de producció de vidre a localitats catalanes que n’havien tingut en època baixmedieval i que posteriorment, l’havien deixar de produir. Durant els segles XVIII i XIX van reprendre la producció. El seu èxit es fonamentava en la producció d’un vidre més senzill, de parets gruixudes, apte pel consum diari i, generalment, de color verdós.
