Cap.3 – Centenari del forn del vidre. Una cooperativa singular

En la història de la humanitat trobem gestes i personatges que, per bé o per mal, han deixat empremta en les generacions posteriors. Moltes són als llibres i formen part dels currículums escolars. N’hi ha d’altres, però, que tot i haver estar capdavanteres i haver capgirat maneres de fer, pensar, actuar i sentir, han rebut menys reconeixement.

De la Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró se n’ha escrit, se n’ha parlat i n’hi ha documents als arxius. El que la manté viva, però, són els records dels que en van formar part i els dels seus descendents. Uns records que, a més d’emocionants retalls de vida, són el testimoni vital d’uns moments històrics.

En un context social en què la patronal prenia decisions i rebia tots els guanys, sorgeix l’ideal del cooperativisme: que siguin els obrers els qui gestionin l’empresa, que siguin ells els qui rebin els beneficis del treball que han fet i que siguin ells els qui decideixin com emprar els beneficis. D’aquesta manera, l’empresa esdevé un projecte comú i els obrers són amos del seu destí.
Un ideal que era, també, l’espina dorsal de la resta de cooperatives que van néixer com a resposta a l’explotació obrera.
El que diferencia el Forn del Vidre de les altres, el que el fa una cooperativa singular, és que, a més de vetllar pel benestar econòmic, vetllava pel benestar físic, emocional i intel·lectual dels cooperadors i les seves famílies.
Compromís, voluntat, educació, germanor, tolerància, generositat i respecte són els anhels que compartien, pels quals treballaven i pels quals lluitaven. Uns anhels altruistes que a vegades els anaven a favor i a vegades en contra, però que, malgrat tot, defensaven.
Entreu i mireu, i de tot el que hi veureu, quedeu-vos amb la millor part. La de les persones que es van esforçar per fer del món un lloc més amable.

(Fotos del llibre pàg. 64). Josep Ros Serra i Pau Pi Escalas, pilars de la fundació de la Cooperativa. Enric Bartrolí Nogués, que en va ser el primer director tècnic, i Fraternitat Ros Ballesteros, que va permetre que continués i es consolidés Cristalleries de Mataró com societat cooperativa. Col·leccions privades.

ELS INICIS DE LA COOPERATIVA DEL FORN DEL VIDRE

A la ciutat de Mataró, la història del cooperativisme i el moviment obrer va ser molt important. És una de les ciutats catalanes referents del moviment cooperatiu. El 1864, la Cooperativa Obrera Mataronense va ser la primera cooperativa de producció d’Espanya.
El naixement de Cristalleries va coincidir amb un període de crisi general, després de la Gran Guerra, entre el 1919 i el 1923.
L’ascens de la CNT i la intransigència de la Federació Patronal davant les demandes obreres van originar una inestabilitat social. La Patronal, reticent al sindicalisme, responia amb el tancament temporal de fàbriques. Molts obrers es van quedar sense feina i van reaccionar fent vagues. Aquesta situació va comportar un període de violència per part de la patronal contra membres de la CNT.

Etapa fundacional: Juan, Estañol y Cía

En aquells moments es van reunir uns artesans del vidre i van estudiar la possibilitat de muntar un taller per fabricar productes de vidre, cristall i derivats.

La idea la van començar a desenvolupar, el 1919, Josep Ros i Serra, Pau Pi i Escalas, Josep Juan i Timoteu Estañol. Van negociar la compra d’un antic taller de vidrier de can Roldós, al carrer del Rierot.

Pàgines inicial i final de l’actanotarial on hi consta la constitució de l’empresa Juan Estañol y Cía, societat formada per Josep Juan, Timoteu Estañol, Josep Ros i Pau Pi, que aportaren el capital suficient per obrir un forn de vidre a Mataró. S’hi poden llegir les firmes i la data del 1919. ACM. Districte notarial de Mataró. Notari Cabañes, 1919, vol. III.

En un primer moment, es va legalitzar una societat regular col·lectiva amb la denominació de Juan, Estañol y Cía.

El 1922, la persecució de la CNT va portar Joan Peiró, dirigent anarcosindicalista, a formar part de l’empresa, seguit per un estol de militants de la CNT amb l’ofici de vidrier procedents de Sants. El 1923, el Comitè Regional de la CNT es va desplaçar a Mataró.

Creació de l’empresa Fundació J. Ros i Serra

El 1925, dels quatre empresaris només Josep Ros i Pau Pi defensaven passar l’empresa al sistema cooperatiu. Aquesta discòrdia els va dur a un plet judicial que es va resoldre amistosament entre les dues parts; la solució va ser que Josep Ros i Serra comprés la fàbrica amb capital propi, el de Pau Pi i un préstec dels treballadors de la societat.
La fàbrica va prendre el nom de Fundació J. Ros i Serra i, a partir del 1925, els obrers van començar a treballar en forma cooperativa.

A partir del 1926, l’empresa va millorar les instal·lacions i les condicions tècniques. Tenia cent vint treballadors.
Es va endegar un projecte cultural. En un local del carrer de la Coma, s’organitzaven conferències sobre salut, higiene i temes culturals diversos.

1934: legalització de la Cooperativa

Mentre no es legalitzés la cooperativa, Salvador Cruxent en seria l’apoderat.

La instauració de la República va permetre promulgar a la Generalitat de Catalunya la Llei de Cooperatives del 1934, cosa que va fer possible que el 10 de maig del 1934 l’empresa es legalitzés com a Cristalleries de Mataró, Cooperativa Obrera amb responsabilitat limitada (Fundació Ros Serra).

Després de constituir-se oficialment la Cooperativa i d’acord amb els setanta-set socis, es va votar la primera Junta de la Cooperativa. Per estatuts, es va convocar una reunió general a què va assistir tothom; per majoria, van ser escollits:

Junta de Govern

President:
Ladislau Bellavista i Gual
Secretari:
Jaume Bartrolí i Leal
Vocal 1r:
Josep Banet i Rovira
Vocal 2n:
Zacaries Esteban i Martín
Vocal 3r:
Francesc Belis i Cortès

Comissió Revisora de Comptes

Manuel Mascarell i Calvet
Andreu Serra i Vicens
Josep Masferrer i Simon

Comitè Tècnic

Gerent: Salvador Cruxent i Rovira
Director de Fabricació: Joan Peiró i Belis
Administració: Carles Viladevall i Matheu
Subdirector de Fabricació: Juan Saña i Magrinyà

Les condicions de treball eren excel·lents. Un vidrier podia arribar a cobrar 100 pessetes si feia una tanda de cent bombetes. Si la producció era inferior, el sou es reduïa gradualment fins a 75,60 pessetes. En definitiva, era un sou sempre superior al que es percebia en altres empreses de vidre. La paga de beneficis era igual per a tothom.

Imatges de la construcció del nou edifici del Forn del Vidre el 1933. Santi Carreras. ACM. 70-49 UD 826-827 i 833.

La Guerra Civil i les col·lectivitzacions (1936 – 1939)

Amb l’inici de la guerra, va començar la revolució social, liderada principalment per la CNT. Una peça important d’aquesta revolució van ser les col·lectivitzacions de fàbriques, tallers, serveis i transports. La Generalitat va regular aquesta situació amb el Decret de Col·lectivitzacions.

A la Cooperativa del Forn del Vidre, després de diverses assemblees, es va decidir continuar com a cooperativa. L’obtenció de comandes es va fer directament des de la Generalitat.

El novembre del 1936, Joan Peiró va esdevenir ministre d’Indústria al govern de F. Largo Caballero, i això va propiciar que es tingués la cooperativa en certa consideració. També va facilitar que se la considerés indústria indispensable i no li va mancar mai electricitat.

En aquells temps, a banda de J. Peiró, hi va haver altres socis cooperadors que es van significar políticament.

Context social de postguerra

Les tropes franquistes van envair Mataró el 27 de gener del 1939.
Aquells dies va començar l’exili de molts republicans. Els que es van quedar també van patir persecució, fins i tot pena de mort, com va ser el cas de Joan Peiró, que a l’exili va ser detingut a França per la Gestapo i conduït a Espanya. Va ser afusellat a Paterna el 24 de juliol del 1942.
Arran de l’entrada de les noves autoritats, es va crear la Junta Provincial de Incautación de Bienes. Els immobles i els béns de les cooperatives confiscades eren traspassats per la Junta de Incautaciones al Tribunal de Responsabilidades Políticas.

La nova organització de la Cooperativa

La primavera del 1939, tots els cooperadors que quedaven a la ciutat van votar una nova junta, amb el president Andreu Serra i Vicens, perquè arrangés el funcionament de l’empresa. La fàbrica no es va tancar.
El 1940, la Delegación Provincial comunica que no s’accepta el nomenament de la junta i que designa una comissió per substituir-la formada per persones estranyes a la Cooperativa i afectes al règim. L’entitat queda intervinguda.
El 6 d’agost del 1941, la Cooperativa és obligada a incorporar-se al Servicio Sindical Cooperativo; es crea una junta rectora formada per membres de la CNS i socis cooperadors. N’és president Josep Pons Montasí, delegat de la CNS a Mataró.

La fàbrica continua funcionant i aconsegueix recuperar el mercat. S’hi aniran incorporant cooperadors que estaven presos i d’altres que tornen de l’exili.

S’obliga els joves a afiliar-se a les joventuts de la Falange i a desfilar periòdicament pels carrers de la ciutat, situació que per a molts va ser una humiliació. L’octubre del 1942, hi va haver un conflicte entre els joves i el líder falangista, i se’ls va tancar a la presó uns dies.

Banderí de la Centúria de Cristalleries. Cedit per la botiga Militària de Barcelona.

El 29 de novembre del 1944, Antonio F. Correa Véglison, governador provincial, va convocar tot el personal per notificar-li que es derogava la dependència de la cooperativa al Servicio Sindical Cooperativo que tenien des del 1941. Segons la nova Llei de cooperació del 1942, quedava incorporada a L’Obra Sindical de Cooperación amb el nom de Cooperativa Industrial Cristalerías de Mataró, Sociedad cooperativa. Això volia dir que es podia regir per la democràcia interna, però que sempre hi hauria un policia vigilant en totes les reunions.

Correa Véglison va remarcar: “Siendo la Cooperativa únicamente de sus cooperadores, solamente éstos deben y pueden intervenir en la dirección de la misma”.

Des d’aleshores, tots els socis van estar autoritzats a votar la seva direcció o junta.

Junta Rectora

President: Josep Banet i Rovira
Secretari: Andreu Serra i Vicens.
Vocal 1r: Ramon Esquirol i Torras
Vocal 2n: Marc Andreu i Guillèn
Vocal 3r: Joaquim Borney i Gonzalo
Vocal 4t: Emili Solà i Casadesús
Vocal 5è: Cristòfol Oranias i Jover

Consell de Vigilància

Josep Masferrer i Simon
Josep Morell i Bellsoley
Amadeu del Molino i Tardà

Consell Tècnic

Director gerent: Cales Viladevall i Matheu
Director de Fabricació: Josep Estrems i Borrell
Administració: Agustí Cabot i Parera
Subdirector de Fabricació: Jaume Bartrolí i Leal

Després de la insistència constant de directius i socis demanant el retorn dels edificis confiscats, no és una realitat fins al 1941. L’edifici de l’Escola no es retorna fins al 21 de desembre del 1961, sota la presidència d’Eduard Calpe i Juan. Una lluita llarga i molt dura en un context de manca de llibertat i molta repressió.

La plantilla de treballadors es va anar ampliant, amb familiars d’antics cooperadors (amb què es van formar autèntiques generacions d’una mateixa branca) i la incorporació de treballadors del vidre vinguts de fora de Catalunya. Entre tots hi havia un ambient familiar, amb trobades festives, que contribuïa a crear un bon ambient a la feina i en la projecció de l’entitat.

Cristalleries de Mataró – Testimonis de la Cooperativa